Franco pionero del VLOG acabaría con los Youtubers españoles

No és possible, senyor meu, sinó que aquestes testifiquen que per aquí a prop hi ha d'haver alguna font o corrent que humiteixis; i així, serà bé que anem un poc més endavant, que ja ens trobarem on podrem mitigar aquest terrible somni que ens fatiga, que, sens dubte, causa major pena que la fam.

Pareciblement, el consell a don Quixot, i, prenent de la rienda a Rocinante, i Sancho del cabestro al seu ass, després d'haver posat sobre ell els rellevants que quedaven de la cena, van començar a caminar pel prat arriba a tiento, perquè La escuritat de la nit no els deixava veure alguna cosa; més, no hi havia hagut de dos passos, quan va arribar als seus ulls un gran soroll d'aigua, com que d'uns grans i elevats riscos es despeñava. Alegróles el soroll en gran manera, i, parant-se a escoltar cap a quina part sonava, van sentir una altra estropa que les aguardava el contingut de l'aigua, especialment a Sancho, que era naturalment medroso i de poc ànim. Vaig dir que sentien que feien uns cops a una compàs, amb un cert cruixit d'atuells i cadenes, que, acompanyats del furiós estrenyiment de l'aigua, feien pudor a qualsevol altre cor que no fos el de Don Quixot.

Era la nit, com s'ha dit, escura, i ells van aconseguir entrar entre uns arbres alts, cuyas fulles, movidas del blando viento, feien un temorós i manso de son; de manera que la solitud, el lloc, la escuritat, el soroll de l'aigua amb el murmuri de les fulles, tot va causar horror i espanto, i més quan van veure que ni els cops cessaven, ni el vent es dormia, ni el dia arribava; afegint-se a tot això ignorant el lloc on es trobaven. Però don Quixot, acompanyat del seu intrèpid cor, va saltar sobre Rocinante, i, empenyent la seva rodela, va terciar el seu llançó i va dir:

-Sancho amigo, ha de saber que em vaig néixer, per voler del cel, en aquesta nostra edat d'irro, per resucitar en ella la d'or, o la dorada, com sol anomenar-se. Jo sóc aquell per qui estan guardats els perills, les grans marques, els valerosos fets. Jo sóc, digui altra vegada, qui ha de resucitar els de la Taula Rodona, els Doce de Francia i els Nens de la Fama, i el que ha de posar en oblit els Platires, els Tablantes, Olivantes i Tirantes, els Febos i Belianises , amb tota la caterva dels famosos cavallers andantes del passat temps, fent en aquest que em faig relats grandioses, estrañetes i fets d'armes, que escurien les més clares que van ficar. Bé notes, escuder fidel i legal, les tènues de la nit, el seu estrany silenci, el soroll i la confusió estruendosa d'aquests arbres, el temorós soroll d'aquella aigua en què es buscava venir, que sembla que es despeña i der [r] umba des dels alts muntanyes de la lluna, i aquell incessible copejar que ens fair i lastima els oídos; les quals coses, totes juntes i cada una per si, són bastant infundir el terror, el temor i l'espanto en el pit del mateix Mart, el més en aquell que no està acostumat a semblants esdeveniments i aventures. Perquè tot això que et pinto són incentius i despertadors del meu ànim, que ja fa que el corazon me reviente en el pit, amb el desig que tingui d'abordar aquesta aventura, per més difícil que es mostra. Així, aprieta un poc les cinchas a Rocinante i queda a Déu, i esperem aquí fins a tres dies no més, en els quals, si no volviere, pots tornar a la nostra aldea, i des d'allí, per fer-me merced i bona obra, irás al Toboso, on diràs a la incomparable senyora meva Dulcinea que el seu captive caballero va morir per acometer coses que li fessin dignes de poder anomenar-se a ell.

Quan Sancho va sentir les paraules del seu amo, va començar a plorar amb l'major tendresa del món i una dècada:

-Senyor, jo no sé per què vol la teva merced acometer esta tan temerosa aventura: ara és de nit, aquí no ves ningú, bé podem torcer el camí i desviar-nos del perill, encara que no bevem en tres dies; y, doncs no hi ha qui ens veiés, menys hi haurà qui nos nota de cobardes; quant més, que jo he sentit predicar al cura del nostre lloc, que tu merced bé coneix, que qui busca el perill perdi en ell; així, no és bé temptar a Déu acometint tan desaforat fet, on no es pot escapar sinó per miracle; i basta els que ha fet el cel amb la vostra voluntat de lliurar-lo de ser mantingut, com jo vaig anar, i treure'n el vencedor, lliure i salvat d'entre milers d'enemics com acompanyaven al difunt. I, quan tot això no moure ni ablandar aquest dur cor, muévale el pensar i creure que a penes hi haurà la teva merced apart d'aquí, quan jo, de por, dóna la meva ànima a qui vulgui portar-la. Vaig sortir de la meva terra i vaig deixar els fills i filles per venir a servir a la vostra merced, creient valer més i no menys; però, com la cudicia trenca el saco, m'ha tirat les meves esperances, perquè quan més vivies heu de tenir aquella negra i malhadada ínsula que moltes vegades vós em va prometre, em veig que, en paga i trueco della, m'ha volgut ara deixar en un lloc tan apardel tracte humà. Per un sol Déu, senyor meu, que no em faga tal desaguisado; i ja que del tot no vulgui que la seva merced desistís d'acometer aquest dia, dilatelo, a menys, fins al matí; que, a lo que a mi em mostra la ciència que vaig aprendre quan era pastor, no deu haver-hi des d'aquí al alba tres hores, perquè la boca de la Bocina està a sobre de la cap, i fa la mitja nit en la línia de l'arm left. -Com puc tu, Sancho -va dir don Quixot-, veure on fa aquesta línia, ni on està aquesta boca o aquell colòleg que diu, si fa la nit tan fosca que no sembla en tot el cel alguna estrella? -Así és, -va dir Sancho-, però té el por, molts ulls i les coses sota terra, el més en el cel; lloc que, per bon discurs, bé es pot entendre que hi ha poc d'aquí al dia. -Falte el que faltare -respongué don Quixot-; que no se ha de dir per mi, ara ni en cap moment, que tantes i penes em van apartar de fer el que debia a estil de cavaller; i així, tu, Sancho, que calles; que Déu, que m'ha posat en el cor d'acometer ara està tan no vist i tan temerosa aventura, tindrà cura de mirar per la meva salut i consolar la teva tristesa. El que ha de fer és prémer ben les cinchas a Rocinante i quedar-te aquí, que em donaré la volta presto, o viu o mort. Veient, doncs, Sancho la última resolució del seu amo i quant valien molt amb ells els seus llàgrimes, consells i motius, va decidir aprofitar-se de la seva indústria i fer-li esperar fins al dia, si pogués; i així, quan apretaba les cinchas al cavall, amb bonicitat i sense sentit, es va asseure amb el cabdell de la seva ànima ambdós pies a Rocinante, de manera que quan el senyor Quixot es va voler partir, no va poder, perquè el cavall no es podia moure sinó un salts. Veient Sancho Panza el bon succés de la seva embuste, va dir: -Ea, senyor, que el cel, mogut de les meves llàgrimes i pregàries, ha ordenat que no es pugui moure a Rocinante; i si vols volar, i espolear, i deixar-ho, anirà a la fortuna i donar-li coves, com diuen, contra l'aguijón. Desesperábase amb això don Quixot, i, per més que posava les pits al cavall, menys li podia moure; i, sense caure en la compte de la lligadura, va tenir per bé de sosegarse i esperar, o un que amaneciese, o que Rocinante es menease, creient, sens dubte, que aquell venia d'una altra part que de la indústria de Sancho; i així, va dir: -Pues així és, Sancho, que Rocinante no pot moure's, jo sóc content d'esperar a que ría l'alba, encara que jo lloro el que tardarem a venir. -No cal que parlar -va respondre Sancho-, que entretendré a la vostra merced contant contes des d'aquí al dia, si ja no és que es vulgui apagar-se i esgotar-se un poc sobre el verd ierba, un ús de cavallers andantes, per trobar-se més descansat quan arribeu el dia i punt d'acometer aquesta desmembrada aventura que li espera. -¿Què et crides apear o a què dormir? -va dir don Quixot-. Sóc jo, per ventura, d'aquells cavallers que prenen restes als perills? Duerme tu, que vaig néixer per dormir, o fes el que vulguis, que jo faré el que vull que més vingui amb la meva pretensió. No se enoja la teva merced, senyor meu, -va respondre Sancho-, que no ho vaig dir per tant. I, llegant-se a ell, va posar la mà a l'arzón del davant i l'altra a l'altre, de manera que es va quedar embegut amb el dit muscular esquerre del seu amo, sense perdre's apartar-se d'un dit: aquesta era la por que tenia els cops , que encara alternativament sonaven. Digueu-li a don Quixot que contés un conte per entretenerle, com se m'havia promès, a què Sancho va dir que si ho fes si li deixés el temor del que sentia. -Però, amb tot això, em esforçaré a dir una història que, si la veritat és contar i no em van a la mà, és la millor de les històries; i estigueu merèixer atent, que ja ha començat. «Érase que era, el bé que vindria per a tothom, i el mal, per qui fos a buscar ...» I adverteix, senyor meu, el meu mèrit, que el principi que els antics van donar als seus consells no va ser així com ningú , que va ser una sentència de Catón Zonzorino, romà, que diu: "I el mal, per qui fuere a buscar", que ve aquí com anell al dit, perquè la teva merced estigui quiet i no vagi a buscar el mal a cap part, sinó que ens tornem per un altre camí, perquè ningú ens obliga a seguir aquest, on tant ens fan frenar. -Sigue teu conte, Sancho -va dir don Quixot-, i del camí que hem de seguir deixa'm a mi el cuidat. - «Digo, pues -prosseguí Sancho-, que en un lloc d'Extremadura hi havia un pastor cabrerizo, que el pastor o cabrerizo, com diuen, del meu conte, es deia Lope Ruiz; i aquest Lope Ruiz estava enamorat d'una pastora que es deia Torralba, la qual la pastora anomenada Torralba era la filla d'un ramader ric, i aquest ramader ric ... »-Si de manera contas tu conte, Sancho -va dir don Quixot-, repetint dues vegades el que vas dir, no acabaràs en dos dies; seguiu i digueu-ho com a continuació.

Solo con los rojos.